Cinc articles d’aquesta darrera setmana del mes de gener sobre quin ha de ser el tractament periodístic davant d’un cas en què un càrrec públic es veu imputat en una causa. Segur que n’hi ha molts més que em deixo, però crec que són prou significatius des de l’estil de cadascú.
Comunicat de l’Associació de Professionals de la Comunicació d’Andorra: L’APCA lamenta l’atac desmesurat de l’executiva del PS contra la professió periodística
El bloc de Marisol Fuentes: Hipocresia
Editorial del Diari d’Andorra: La polèmica Cornella
I el meu al Foc i lloc: La política de la doble moral
La contra del Gabi: Andorra ‘esquizo’
Tags: ANA, periodisme
Avui, 25 de desembre del 2012, vigents més que mai Els set pecats socials, segons Gandhi: política sense principis; comerç sense moral; riquesa sense treball; educació sense caràcter; ciència sense humanitat; plaer sense consciència; i religió sense sacrifici.
Principis, ètica, esforç, valors, humanisme…
Aquest 28 de novembre fa quatre anys que vam fer l’acte públic de presentació de l’Agència de Notícies Andorrana – ANA que es posaria en marxa tres dies després, l’1 de desembre. Era un dia com els d’avui: el fred de l’hivern ens arribava de cop i els núvols feien caure les primeres volves de neu que havien de garantir l’obertura dels dominis esquiables de cara a la Puríssima d’aquell 2008.
Tot just ensumàvem la crisi i no en teníem ni idea de les dimensions que agafaria, ni molt menys de com afectaria al nostre sector, que en aquests moments es troba clarament en recessió. Naixíem modestament, amb poc soroll, amb voluntat d’anar afermant cada passa que fèssim; la situació ens demanava ser prudents, i aquesta filosofia -amb més o menys encert- ha regit el nostre quefer diari.
En aquests quatre anys políticament hem viscut tres eleccions, dos canvis de govern i una renovació de mandats als comuns. El país està immers en una profunda reconversió estructural. El marc fiscal d’avui ja no té res a veure amb el de fa quatre anys. El teixit empresarial es va aprimant cada dia que passa, i poc a poc, però inexorablement, el paisatge emprenedor del país va canviant.
Es tractava d’una aventura, la que vam iniciar fa quatre anys, o almenys així ho van qualificar uns quants. Nosaltres mateixos no sabíem fins a on ens portaria ni de quina seria la nostra estació d’arribada. No són temps fàcils per a ningú, però el tren on estem pujats circula a una velocitat constant, ni massa de pressa ni massa lent, amb voluntat de garantir el futur.
Aquest darrer any hem vist enfortit el projecte empresarial amb l’entrada de nous socis i la seva aposta pel rumb que tenim posat. I hi ha un equip que fa possible que això funcioni: l’equip de periodistes que 365 dies a l’any, 24 hores al dia, estan al peu del canó, que amb quatre anys s’ha anat modelant, ha anat arrelant i s’ha consolidat professionalment. Un equip, deixeu-m’ho dir, del qual me’n sento molt orgullós.
I dos fets més destacables que han contribuït al procés d’internacionalització que vam iniciar fa poc més d’un any: l’entrada de l’ANA a l’Aliança europea d’agències de notícies i la consolidació del conveni de col·laboració amb l’agència EFE. Aquest procés ha de continuar en els propers mesos de tal manera que també ajudem -aportem amb el nostre gra de sorra- a posicionar el país -aquest nou país que estem construint- fora de les nostres fronteres.
I d’aquí tres dies ens direm: Per molts anys!
Tags: Agència, ANA, Andorra, periodisme
Ja fa dies que part meu interior està situat vint quilòmetres avall, passada la frontera del riu Runer, seguint de forma intensa, però tranquil·la, tot el que està passant a Catalunya, sobretot des del punt d’inflexió que va significar la Diada d’enguany.
Reconec que la meva tranquil·litat s’ha anat perdent en les darreres jornades, però no n’he estat conscient fins que la Meri m’ha interpel·lat directament, suposo que després de veure’m tant absort durant les úniques hores del dia que tenim per compartir, és a dir, quan els nens ja són al llit i ens quedem sols al menjador de casa. La interpel·lació va ser ahir dissabte, jornada de reflexió, tot dient-me: ‘estàs nerviós?’ No calia res més, ni tan sols demanar-li el per què havia d’estar nerviós. Tots dos sabíem a què es referia.
Com no podia ser d’una altra manera la meva resposta va ser un immediat ‘no’… però, pensant-hi posteriorment i fent un exercici de sinceritat, és evident que sí, que ho estic, que dintre meu bull la intranquil·litat no tant per la incertesa dels resultats d’aquesta nit, sinó per la incertesa de l’endemà tot i la plena convicció que el meu país lliure viurà millor. Sí, és el meu país. Malgrat que fa uns anys vaig decidir adoptar la nacionalitat andorrana, els orígens mai es perden, o almenys jo, mai els he perdut.
Però hi ha un altre sentiment molt profund que és molt difícil d’explicar i que, sincerament, quan hi penso se’m posa la pell de gallina. Qui em coneix bé sap que tota la meva vida he treballat i he lluitat en col·lectius i partits polítics en defensa de l’autodeterminació de Catalunya. El meu compromís amb la independència d’aquest país ha estat sempre inequívocament clar. I resulta que avui, data clau perquè els catalans i les catalanes s’expressin a través del seu vot a les forces polítiques que es presenten si volen decidir quin ha de ser el seu futur, allò pel qual hi he dedicat tants anys de la meva vida, no hi podré participar activament.
Veure com el suport al dret a decidir, a la necessitat que Catalunya assoleixi la independència, ha anat creixent de forma exponencial; veure-ho des de la distància, però sentint-me molt a prop dels moviments que ho han propiciat, m’ha fet pensar més d’una vegada que tants anys lluitant per part de molta gent no han estat en va. Reconec que vaig plorar aquest Onze de Setembre mentre seguia per televisió i per les xarxes la monumental manifestació, i el cor se m’ha encongit més d’una vegada en segons quines imatges, articles o notícies que he vist o llegit d’ençà d’aleshores. El món mira Catalunya.
A tot plegat, els meus sentiments han estat encara més a flor de pell perquè aquestes eleccions són les primeres que votarà la meva filla, la Sònia. Quina responsabilitat! La primera vegada que exerceix el seu dret a vot és en unes eleccions històriques! (La foto que il·lustra aquesta entrada al bloc és d’ella, feta durant la manifestació de la Diada d’enguany).
Avui, des d’Andorra la Vella, la capital d’aquest país dels Pirineus, encoratjo a tots els catalans i les catalanes a anar a votar pensant que estem molt a prop, que el camí iniciat és de no retorn i que, per tant, caldrà ser forts pels dies que vindran que són el preludi de la llibertat.
Tags: #25N, autodeterminació, Catalunya, eleccions, independència
Entrevista a l’escriptor Albert Sánchez Piñol de Carles Capdevila a l’ARA TV. Parlen sobre la seva darrera obra Victus que novel·la els fets del 1714.
Tags: ARA, Carles Capdevila, Sánchez Piñol, Victus
