Més de sis mesos després de la presa de possessió del socialdemòcrata Jaume Bartumeu com a cap de Govern, i a l’espera dels propers esdeveniments en el marc del debat pressupostari, s’ha arribat al punt que alguns avisaven que podia passar, que ningú no volia però que sembla que tampoc ningú no ha fet res perquè no es produís: el bloqueig parlamentari dels comptes de l’Estat per al 2010.
Des de fa dies els mitjans de comunicació no hem reflectit cap altra cosa que la crònica d’una actuació teatral que ha tingut diferents actes –més o menys brillants– al llarg d’aquest mig any. Més desencontres que no pas encontres, tot sigui dit de passada. O dit d’una altra manera: diàleg de sords entre les forces parlamentàries.
M’atreveixo a dir que a mesura que han anat passant els mesos s’ha anat creant entre els ciutadans un sentiment de desafecció cap als nostres gestors de la cosa pública, aquells que hem escollit lliurement perquè vetllin per l’interès de tots nosaltres i del país. Desafecció perquè fa temps que, encara que els mitjans ens entestem a donar-los titulars, les reunions entre PS i ApC –així com les declaracions posteriors de Nomen i Rodríguez– han anat perdent interès entre els ciutadans perquè saben que estan davant de trobades estèrils que només serveixen per als mateixos actors per posicionar-se en el debat polític. Un debat que, per reiteratiu i estèril, acaba sent mediocre.
Mediocre perquè fa la sensació que ens estiguin prenent el pèl. Les declaracions de bones intencions no concorden amb les actuacions: no havia vist mai un acord de legislatura signat entre dues forces polítiques que posteriorment i de forma reiterada prevalgués dir-se el nom del porc, amb més o menys ironia, amb més o menys acidesa, en declaracions o en articles a la premsa. I aquesta actitud fa posar fins i tot en dubte que, un cop assolit l’objectiu de fer Jaume Bartumeu cap de Govern, cap dels actors no s’hagi cregut mai que l’objectiu final era arribar a un acord estable.
Mentrestant, els reformistes entren al joc de les declaracions traient-se del barret el pacte d’Estat amb govern d’unitat inclòs, en cas que no s’assolís l’estabilitat parlamentària amb ApC. Però al mateix temps anuncien el bloqueig al Consell General de les lleis impositives per la via de la demanda in aeternum de pròrrogues per presentar esmenes.
Primera desafecció provinent, doncs, de la frustració. Ciutadà frustrat de veure com els seus polítics inicien converses i més converses, i fan propostes envoltades de teòriques bones intencions, però que després en la praxi diària queden en paper mullat. Això sí, tothom es creu en possessió de la veritat absoluta.
Modestament, des del meu punt de vista crec que ningú no ha sabut llegir els resultats electorals: ni els que manen, ni els que estan a l’oposició. És cert, la lectura d’uns resultats electorals sempre és polièdrica, perquè els mateixos resultats ho són. I així, uns, la majoria, s’han cregut amb la legitimitat de governar sense pactar perquè no hi ha alternativa de Govern. Els altres, la minoria, fent valer la força que els dóna la no majoria de voler fer passar sempre per l’adreçador els qui manen. I és clar, així no anem enlloc.
Segona desafecció, doncs, que prové d’un estat d’ànim de sentir-se estafat pels elegits: els electors, que acostumen a ser intel·ligents, van situar en el Consell General, gràcies a una llei electoral que els mateixos polítics van elaborar, uns consellers generals en què ningú no té majoria absoluta. És obvi, doncs, que els elegits s’han de posar d’acord entre ells, no només per investir un cap de Govern, sinó també per tirar endavant lleis fonamentals per al país, sobretot en el delicat moment que vivim, tant en el pla econòmic i social com en la redefinició del nostre paper al món. Però sembla que ningú no s’ha donat per al·ludit. Els ciutadans han donat un mandat als elegits que no estan complint. És lògic, doncs, que se sentin estafats pels qui teòricament han de vetllar pels seus interessos.
Tercera desafecció que s’està produint conseqüència de les altres: la pèrdua de la credibilitat d’una gran part de la nostra classe política. Els elegits són incapaços de donar solucions als problemes que tenim plantejats com a societat i com a país, allò perquè van ser votats.
Amb aquest panorama: com no ha d’haver-hi sentiment de desafecció, frustració i estafa? Estem arribant a un punt de no-retorn? Els ciutadans volen solucions i no els valen ni escrits de partit a la premsa, ni grans entrevistes, ni grans titulars: volen saber com aquells a qui van votar s’ho faran per remuntar la seva economia, per tenir un plat de llenties a taula. I volen que els elegits baixin del tamboret, posin els peus a terra i negociïn. No seré jo qui descobriré que pacte és diàleg, pacte és buscar els elements en comú, pacte és, si cal, descartar algunes polítiques que es realitzarien governant en majoria i apostar, de moment, per les que es poden dur a terme. I si els actuals elegits no estan a l’alçada de les circumstàncies i no poden complir amb el mandat ciutadà, caldrà que aquest lliurement torni a decidir qui vol que el representi.
I una darrera consideració en cas que els pitjors auguris es compleixin, és a dir, que PS i CR no es posin d’acord per fer passar els pressupostos i no es faci cas de les paraules del síndic general: per al 2010 ens espera un any d’articles en què es difamaran entre ells. Alguns seran més barroers que d’altres –escrits que algú ja ha batejat com a articles dòberman– o fins i tot poden arribar a ser graciosos, però seran escrits d’intentar fer creure a la ciutadania que la culpa d’uns pressupostos prorrogats és de l’altre, i que possiblement anirem a eleccions l’any 2011 –quan Bartumeu ja no pugui governar sense uns segons pressupostos–; un any, en definitiva, en què els nostres polítics viuran en constant campanya electoral, amb acusacions i argumentacions que poden arribar a mostrar el perfil més baix i barroer de la noble batalla política. Si això passa, el distanciament entre el ciutadà i el polític s’anirà fent més insalvable.
I mentrestant els ciutadans hauran de pagar per ingenus, per haver cregut en la bondat dels elegits que, després de quinze anys de governs liberals, de promeses de canvi per part de tots i en anys de profunda crisi, serien capaços de posar-se d’acord per un bé comú: tirar endavant el país.
Article publicat al Diari d’Andorra el 13 de gener del 2010
