Aquests darrers dies a casa han estat intensos. La Sònia va arribar diumenge passat, avui ha fet una setmana, per estar uns dies amb nosaltres i com sempre quan s’instal·la a casa aquesta assoleix la seva plenitud: ja hi som tots! La Sònia està acabant el batxillerat amb una excel·lent trajectòria acadèmica. L’any vinent vol continuar els estudis a la universitat fent Història de l’Art. De fet, el treball de recerca l’està fent sobre el romànic a Andorra. És impressionant el que ha aconseguit gràcies a la seva tenacitat i la seva força de voluntat, i em considero un privilegiat de ser el seu pare. Però no només pels bons resultats a l’institut i el futur que té al davant, sinó per ser com és: honesta, justa, humil, sensible, rebel, amb un acusat sentit comú que aplica en cada moment de la seva l’existència. Com sempre quan marxa deixa un buit immens, a la casa, en la rutina diària, però sobretot en el meu cor, i en el de la resta de components de la família.
Diumenge passat també va ser un dia especial. La Meri, tota ella un sac de nervis durant el dia, a la nit assolia l’objectiu pel qual havia treballat durant mesos i mesos, i veia recompensada la seva aposta política. I la veritat és que jo me’n sento molt orgullós perquè he vist com dia a dia des del convenciment, la il·lusió, la fermesa de la feina feta al llarg de quatre anys, ha treballat amb molta intensitat, en positiu, sense defallir ni un sol moment per multiplicar-se i fer arribar fins al darrer racó el projecte que defensa. És el premi a la tenacitat, a la defensa d’uns ideals i uns valors amb la convicció que només pot transmetre algú que hi creu amb tota la seva plenitud. Al davant, ara, quatre anys de feina intensa i de no frustrar els qui han dipositat la confiança.
Crec que tinc motius més que justificats per sentir-me doblement orgullós.
Tags: Meri Rabadà, Sònia Roig
1 de desembre del 2008. A la xarxa es feia visible un nou portal web d’informació: l’Agència de Notícies Andorrana, l’ANA. Tres dies abans n’havíem fet la presentació pública, amb moltes ganes d’assolir reptes per part nostra, amb el convenciment que posàvem al mercat informatiu una eina molt potent, avançada, innovadora i creativa comandada per un equip jove, il·lusionat i professional.
Però no ens enganyem, també ho fèiem amb el cor com un puny, sense saber massa bé com acabaria de quallar a l’inici d’una crisi ferotge el projecte de l’ANA entre els potencials consumidors -sí, fa tres anys eren només ‘potencials’-. Havíem copsat en els mesos previs, mentre anàvem de reunió en reunió presentant el futur projecte, dues reaccions: l’escepticisme i el desconeixement.
Escepticisme davant la viabilitat del projecte. Desconeixement en relació a quin servei podíem nosaltres prestar. El treball intens, la dedicació professional de les persones que treballen a la redacció, els dos pilars fonamentals sobre els quals s’ha sustentat el treball diari de l’ANA, tot l’equip humà, la visió emprenedora de les persones que fan la inversió econòmica, la confiança dels abonats tant d’aquells que hi són des del principi com dels que hem anat incorporant al llarg del temps… tot plegat, poc a poc però decididament, ens ha situat en un panorama comunicatiu andorrà que difícilment s’entendria sense nosaltres. Perquè hem crescut i també hem evolucionat, hem creat nous productes que amb el temps s’aniran consolidant.
Avui en fem tres d’anys. Esperem fer-ne molts més. La gent, la professió i el projecte s’ho valen.
Avui ha començat oficialment la campanya electoral per a les comunals del 4 de desembre. Tradicional enganxada i tradicional recorregut per les set parròquies.
Com ahir explicava en el Foc i lloc al Diari d’Andorra, no crec que hi hagi massa apassionament per aquestes eleccions, tret d’Andorra la Vella i la Massana, on més que mai hi ha moltes fronteres difuses entre les candidatures i molt vot ‘amagat’. O dit d’una altra manera, vot que manifesta a tots per igual les seves simpaties. Són dues parròquies on hi ha un panorama polític nou, a la capital més que no pas a la Massana, i per tant una gran incertesa sobre cap a on es decantarà l’electorat. A la resta de parròquies, desapassionament.
El que denoto també sincerament, tret de les dues parròquies que he esmentat, és un gran cansament de la gent. Però no només perquè venim d’unes eleccions generals recents -el mes d’abril passat- sinó perquè els dos anys de la legislatura de Jaume Bartumeu van ser molt convulsos políticament parlant, i aquests ja arrossegaven un final de cicle liberal amb la legislatura d’Albert Pintat. Venim, doncs, de com a mínim tres anys d’una intensitat política esgotadora, amb dues eleccions generals, i una activitat molt convulsa. Si a aquesta inestabilitat li sumem la cruesa de la crisi que any rere any s’ha anat traient més caretes, és normal que la ciutadania n’estigui cansada.
Avui no ha fet res més que començar oficialment la campanya. En els dies previs s’han posat a punt els motors de totes les candidatures, s’han elaborat programes, s’han ensobrat, s’ha dissenyat discurs, logo i estratègia. Se’ls veia a tots -o a la majoria- que anaven amb la frase feta, apresa de memòria per respondre amb les paraules clau en el moment de tenir els micros als davant després de l’enganxada del primer cartell: honestos, treballadors, proximitat, comunicar i… amb il·lusió! (aquesta darrera, segons hem comentat a la redacció de l’ANA, segurament l’expressió que s’ha fet servir més, fos quin fos el color polític).
Caldrà veure en els propers dies dues coses: si s’ho creuen i si són capaços d’encomanar-ho a l’elector.
