Els ‘Davids’
Avui he tingut l’oportunitat de tornar a parlar amb dos dels David que aprecio molt. Ho he fet de forma diferent: amb un d’ells presencialment, amb l’altre electrònicament. La veritat és que no me’n puc estar de dir que són dues persones que es fan estimar, i que dubto que hi hagi massa gent que els tingui mal considerats. Però al marge d’aquests elogis, que crec sincerament que se’ls mereixen, amb tots dos hem ‘pinzellat’ (espero que un del dos David que té un control de la llengua espectacular em permeti la llicència de l’expressió) el seu estat actual i el futur més immediat. Repeteixo, hem ‘pinzellat’, per tant ni hem aprofundit, ni hem debatut, ni res de tot això, tan sols un i altre m’han confirmat aspectes del seus nous reptes que ells no em podien dir dies enrere -per allò del silenci polític aplicat al màxim exponent; cosa que entenc d’altra banda, i sobretot en ells dos, honestos com són-.
A tots dos els desitjo molta sort. Un d’ells assumeix una responsabilitat a Govern, una direcció al Ministeri d’Educació que li comportarà molta feina. No dubto que l’assumirà i la farà bé. Només em sap greu que tanta feina al Ministeri li impedirà escriure als seus blocs, que en té i molts, i ser capdavanter amb iniciatives a la xarxa, sobretot amb temes lingüístics. Ah, i no veurem la seva narració acabada. Però estic convençut que algun dia hi tornarà.
L’altre David ha renunciat a exercir càrrecs d’alta responsabilitat, cosa que també l’honora, malgrat que aquells que ens considerem una mica amics d’ell creguem que està capacitat per exercir-los. Però creu que ara li toca fer altres feines, assumir altres compromisos… lloable, i també els farà bé, segur.
A tots dos els tinc considerats com dues persones molt íntegres, capacitats per a la feina que se’ls encomana, i que tenen clara una determinada percepció de com ha de ser la gestió de la cosa pública.
Ah, i m’oblidava, a tots tres, als dos David i a mi, també ens uneix unes arrels (en major o menor mesura) comunes: les vilanovines
2 juliol 2009 a les 9:27 pm
Gràcies per la deferència de parlar de mi en aquest apunt. Confirmo tot el que dius de bo de l’altre David, perquè –com tu dius– ens coneixem força bé. Duc una imatge d’ell a la butxaca mental que sempre em torna quan ens retrobem aquí i allí. És l’època del dream team. Coincideix que tots dos vivim a Vilanova i la Geltrú i ens trobem a la Rambla cada cop que hi ha celebració. El David duu el cabell molt llarg del darrera i una motxilla plena de cerveses a l’esquena. Està fort: juga a futbol americà en un equip de Vilafranca. Em convida a un beure. Aquest gest generós, senzill, perdura en el meu record i qualifica constantment l’actitud del personatge: tranquil, cordial, generós. No difereix gaire de la que tinc de tu, Albert. Quan et convido a la proverbial cervesa?
3 juliol 2009 a les 11:48 am
Uff… la Rambla de Vilanova… quins records! I en aquesta època de l’any fins la tardor que està ufanosa, un plaer passejar-s’hi a l’ombra dels plataners, l’aire que corre… ei hem de quedar els tres a fer una cervesa a Vilanova. Baixeu per la Festa Major?
6 juliol 2009 a les 4:08 pm
Primer de tot, gràcies Albert pel teu post i que hem tinguis amb tan bona consideració, la veritat és que és mútua. Si el món és petit que ens ho diguin a nosaltres que tenim els pares a Vilanova quasi a tocar casa amb casa! Aprofito l’espai del teu bloc per donar-te les gràcies públicament per moltes coses però sobretot, per l’oportunitat que hem vas donar dedicant-me una entrevista al programa 360º quan encara era president de l’APAAG i estavem passant moments difícils amb la relació amb el Govern. Encara que admeto que no van ser els millors moments de la meva vida (vaig suar una mica de tinta) va sortir bé, Et dono les gràcies en representació de tota la gent que hem va felicitar a posteriori, si no m’haguessis donat l’oportunitat, possiblement no s’hagués acabat el conflicte com es va acabar. Sempre he cregut que vas ser molt valent, per fi, després de molt temps, es podien sentir crítiques sobre la gestió del Govern a Andorra Televisió (encara que no fossin massa descarnades).
Aprofito també per incloure un record d’uns anys enrere sobre el David. Els nostres pares han tingut sempre molt bona relació i nosaltres també. El record el tinc de quan jo tenia 17 anys i les dues famílies havíem dinat a casa dels seus pares. En aquella época encara existien els discs de vinil i em va posar la cançó My name is Luka de la Suzanne Vega que no parava de sonar a les ràdios. Li agradava molt l’anglès i tenia molt clar que estudiaria filologia anglesa. Com que ja tenia un nivell molt alt d’anglès, em va traduir tota la cançó. Llavors vaig saber que aquella cançó que tant sonava explicava una història molt trista. També vaig saber què era tenir les idees clares, que el David volia estudiar filologia i estava disposat a treballar dur. Uns anys després es va llicenciar. Per tant, avui estic tranquil, com a director segur que ho té clar, i d’aquí quatre anys farem balanç. Estic convençut que estarà/estarem molt satisfet/s de la feina feta.
Moltes gràcies als dos!
7 juliol 2009 a les 11:49 pm
H*sti! No recordo l’escena del vinil i “My name is Luka”… Sona plausible. David, gràcies per recordar-me parts de la meva vida.
D.
7 juliol 2009 a les 11:54 pm
Per cert, Albert, la narració continua.
D.
8 juliol 2009 a les 8:11 am
Ho he vist, ho he vist… ja et vaig dir que el segueixo diàriament….