Anar al metge o a l’especialista de torn, com m’ha tocat aquest migdia, representa una inversió de temps considerable. T’has de mentalitzar ja des de l’inici que estàs citat a una hora, però que en realitat no entraràs al despatx fins a una altra. Això es compleix el 99% de les vegades, l’1% restant que no passa així, és a dir que la puntualitat del metge és extrema, és justament el dia que ets tu el qui fa tard. Llei de Murphy.
Aquest migdia he complert amb l’horari pactat telefònicament amb la infermera/secretària i no m’ha tocat més remei que restar a la sala d’espera aproximadament uns tres quarts d’hora. Sóc d’aquells que, amb previsió, ja vaig preparat amb lectures pendents i així el temps passa més ràpid. Una de les lectures pendents quan he arribat a la consulta mèdica era l’entrevista al síndic general, Josep Dallerès, que la companya del Més Andorra, Èlia Orts, publica en l’edició d’aquest dilluns.
Al meu parer, Dallerès està carregat de raó, de cap a peus, en relació al distanciament que hi ha entre la ciutadania d’Andorra i els polítics. Afirma amb tota la raó que ‘la relació polític-ciutadà està basada sobre la confiança’ i que en el moment que aquesta ’se sent traïda’ és quan hi ha aquest distanciament.
El síndic general, en un to molt autocrític cap a la classe política, fa servir paraules com ‘desencantament’ o ‘distanciament’ per definir el que ell copsa quan parla amb la gent del carrer. Com acostuma a fer públicament Dallerès en tant que síndic general, és molt diplomàtic i no carrega els neulers cap a ningú en concret, i cadascú ja ho entendrà com vulgui. A la pregunta de la periodista de qui creu que n’és el responsable de la situació i de l’ambient ‘alterat’ que es viu a Casa de la Vall, respon el síndic: ‘No responsabilitzo ningú, constato’. Una constatació que assenyala amb el dit, això ho afegeixo jo, a tots els polítics asseguts als bancs de la sala de sessions i a les cadires del centre de la sala.
Incapacitat d’entendre el que el poble diu, incapacitat de saber llegir resultats electorals, incapacitat de diàleg, política de tacticisme i vol ras, de qui dia passa any empeny… i cada vegada hi ha més gent que té la sensació de trobar-se dalt d’un vaixell amb les màquines aturades a mercè dels corrents marins. I tan fàcil que seria actuar amb transparència i sentit comú!
Tan fàcil seria? És molt sabut allò de què el sentit comú és el menys comú dels sentits.
També tens raó Salvador
Albert, com sempre molt bona reflexió. I el Josep sempre clar… El tema és, com resoldre aquesta situació? com fer que la política reprengui el prestigi, i per tant la confiança del ciutadà? Al cap i a la fi tots som persones i com a tals tenim defectes, per tant la política no pot ser perfecta però podria ser una mica millor!! seguim parlant…
)
No practicar el tacticisme i treballar més amb vocació de servei a la col·lectivitat; aplicar el sentit comú a les decisions i actuar amb transparència i amb sentit d’estat; proximitat a l’administrat; rodejar-te de professionals, dels millors professionals…
Sempre he pensat que la confiança és com la virginitat, que un cop es perd ja no es recupera. I la política la fan les persones, per tant, el dilema és com retornar la confiança a les mateixes persones que te l’han trencat?
Gràcies Albert per donar a conèixer aquesta reflexió del nostre sindic. Només un afegit? Qui guanya amb aquesta desafecció del poble amb els polítics, estic parlant de casa nostra. Qui guanya amb aixo? Hi ha algú al darrera, que malgrat saber lo que el poble a volgut dir amb les eleccions, fa un esforç per donar la sensació que tot esta mal fet i tot és un caos. Es veritat que s’ha de denunciar i endreçar tot això que no es fa be o que s’ha fet malament, però continuo pensat qui pot estar interessat que aquest sentiment sigui cada dia mes fort. Ni el poble, ni la nostra democràcia guanya amb això