Actualització del 23-F
I ja som al 2010, i per tant fa vint dies exactes que n’he fet 46, d’anys. Toca fer actualització del perfil i, en aquest cas, només puc dir que han estat 365 intensos professionalment parlant. Tant intensos que el temps s’ha escolat entre els dits pràcticament sense adonar-me i sense possibilitat d’actualitzar aquest web tan sovint com m’hagués agradat. Reconec que sóc dels que em vaig anotant en un paper temes que em venen al cap durant el dia i sobre els quals m’agradaria escriure. Però després la dura realitat del dia a dia m’impossibilita centrar-me per escriure. Per tant, tinc una llista mooolt llarga, amb molts temes que potser algun dia repassaré, encara que molts hauran quedat caducs. Però no sé on vaig llegir, no recordo en quin bloc, entrevista o comentari, que més val estar-se tres mesos sense escriure que no pas fer-ho forçadament (o alguna cosa similar). Així, doncs, no faig cap promesa, ni agafo cap compromís: escriuré quan pugui.
Familiarment no hi ha hagut canvis, més enllà que tots som un any més grans. I continuo pensant que sóc un afortunat.
Ja fa uns dies que n’he fet 45
Des del passat tres de febrer que havia d’actualitzar aquesta pàgina, però entre feina i família me n’havia oblidat. He arribat als 45. Home, tenint en compte que quatre dies després, el set de febrer, el meu germà gran -el Carles, o ‘Carlus’ com li diem familiarment- n’ha fet 50 doncs em continuo considerant, segurament, més jove del que sóc. L’entorn en el qual treballo també ho propicia, perquè totes les persones que estan a l’ANA són molt més joves que jo. La resta, tot segueix igual: els pares continuen en forma, el trasbals de fa un any amb la mare ja ha estat superat, i malgrat que les coses se les ha de prendre amb més calma -i això és el que li costa més- continuen fent la seva vida amb plena autonomia; els germans -el Franc i el Carlus- continuen sent un pilar importantíssim en la meva vida i m’omple molt quan ens veiem o sabem un de l’altre; i el pinyol, amb la Sònia cada vegada més gran, més madura, més… no ho puc negar estic tan orgullós d’ella que no hi quepo en mi mateix; la Quiònia que creix a grans passes i ja no és ni de bon tros la nena petita, m’agrada molt la relació que tenim en aquesta etapa de la seva vida; el Cerni, que acabarà amb tots nosaltres (hehe), jo estava acostumat a les princeses i ara em trobo amb lluites i guerres, dracs i llops…; i la Meri, immersa cada dia més en la seva gran passió, la gestió de la seva àrea al Comú i la política que descobreix dia a dia… però sense ella, sempre al meu costat en els bons i els difícils moments, la meva vida perdria tot sentit.
Bé, un any més, una unitat més sumada a la meva edat… Ara aviat farà un any de l’ensurt de salut que vaig tenir i que em va obligar a prendre una decisió dolorosa a la feina… Però vist en perspectiva, tot arriba per bé. He tornat a trepitjar carrer, he tornat a copsar els interessos de la gent, he sortit del despatx i he vist que hi ha vida més enllà de les quatre parets… Sí, crec una vegada més que sóc un afortunat.
Actualització per canvi de feina l’1 de setembre del 2008:
Després de quatre anys exactes al capdavant del BONDIA a partir de l’1 de setembre, he assumit un nou repte professional: m’integro a l’equip del grup SegarraTerés per sumar esforços i engegar nous projectes amb ells en el camp de la comunicació. No explicaré aquí perquè deixo el BONDIA, ho podeu llegir en les tres entrades que ja vaig escriure a mitjans de juliol (1, 2 i 3), però sí que vull deixar escrit que marxo satisfet de la feina feta. Ara cal mirar el futur i la veritat és que estic il·lusionat amb la nova feina, l’ambient de treball que es respira i, sobretot, el futur que es perfila si sabem fer bé les coses, que no tinc cap dubte que serà així.
Ho actualitzo el dia del meu aniversari, perquè ja en tinc 44:
Pràcticament un any després de l’obertutra d’aquest bloc, rellegint la pàgina dedicada al meu perfil, he vist que necessitava alguna actualització. Per exemple, que ja no en tinc 43, sinó 44, perquè cada tres de febrer el marcador personal va sumant unitats. I amb aquest pas del temps vas veient com els del teu voltant creixen amb tu, aquells més propers als que sense ni tan sols dubtar-ho ho donaries tot per ells.
Començo pel petit, el Cerni. La Meri i jo ens mirem i ens diem: quina diferència! I jo afegeixo: tenien raó! M’explico. Tant la Meri com jo estàvem acostumats a dues nenes, a veure-les créixer a educar-les… i t’adones que amb el nen, malgrat la pràctica de les filles anteriors, tot és diferent! I quan ho comentes amb els del voltant et diuen: “ui és que els nens són diferents”. I tu intentes no creure-t’ho, per allò de l’educació en la igualtat, i que un ésser humà no pot estar condicionat des de petit en funció dels seus òrgans genitals… però al cap del temps i a mesura que el Cerni creix, t’adones que potser sí que tenen raó les amistats quan t’expliquen de les diferències entre nens i nenes quan són petits, i que potser sí que tot és diferent a com ho hem viscut amb les dues nenes… bé, en tot cas, malgrat això, el Cerni és, i crec que així ha de continuar sent, el “mimat” de les germanes. Una i altra es desfan per ell… i ell se n’aprofita, és clar!
La Sònia es fa gran, molt gran, tant que, com que els pares no tenim un manual sota el braç de com els adolescents es van convertint en adults, intentes recordar què feies tu quan tenies la seva edat, però és clar, actualitzant els temps, ja que no és la mateixa adolescència la que nosaltres vam passar que la seva. Ho parlem sovint amb la seva mare, la Neus, i la veritat és que sort tenim que malgrat la distància coincidim pràcticament al 100% amb els criteris educatius. A part del ritme educatiu, de les amistats que va conreant, de la seva passió pel vòlei… la Sònia em recorda en molts aspectes a mi quan tenia la seva edat. Tossuda, rebel, incodicional amb les amigues, enamoradissa, però al mateix temps responsable… això sí, és més espavilada que jo, tot s’ha de dir, no sé si és pel component maternal (que té molts punts de ser-ho) o per la diferència entre nens i nenes que esmentava abans amb el cas del Cerni.
I la Quiònia… set anys i mig i sembla que superi els nou. Crec que és l’exemple clar de com puja avui en dia la canalla amb un domini a eines que nosaltres ni ens podíem imaginar (parlo de la meva generació) com totes les relacionades amb les noves tecnologies. Rapidesa mental, rebel abans d’hora, que sovint la porta a conflictes amb els adults diferents als que pertocarien per al seva edat, lucidesa a l’hora de raonar i d’entendre el que se li explica, viu el seu món amb una alegria envejable… però al mateix temps amb una gran sensibilitat vers els altres: pateix pels altres i a vegades de forma exagerada al que hauria de ser. Les similituds entre ella i la seva mare, la Meri, són tan grans que imagino la Meri quan era petita i veig la Quiònia.
Professionalment, segueixo al mateix lloc. Els canvis que vull fer a la feina no depenen de mi, sinó de l’empresari, i en això estic en intentar que tregui algun dineret més de la butxaca per encarar la recta de les noves tecnologies.
Quan vaig obrir aquest bloc deia el següent:
Sempre he pensat que l’intercanvi d’idees és la millor eina que tenim per enriquir-nos i fer-nos més tolerants amb nosaltres mateixos i amb la societat en general. I és evident que un espai com aquest pot fer aquesta funció, sempre i quan totes les parts que hi participin vulguin fer-ho. Escriure sempre ha estat una praxi que m’ha agradat molt, i en moments determinats de la meva vida m’ha ajudat a superar cruïlles complicades.
Tinc 43 anys i una vida personal i familiar molt plena. Nascut a Vilanova i la Geltrú, capital del Garraf, estic instal·lat a Andorra des de l’any 2000 i ja m’he nacionalitzat. Casat amb la Meri, amb un fill comú, el Cerni, que ha vingut a complementar i tancar el cercle familiar amb la Sònia, la meva filla, i la Quiònia, la de la Meri. Res em fa més feliç i res em fa sentir millor que quan estem tots cinc junts, ja sigui a Andorra, a Vilanova o a Mont-roig.
Professionalment també estic satisfet. Dirigint el BONDIA, i en tan sols tres anys, hem arribat a liderar el mercat de lectors en paper del Principat, segons els estudis realitzats. És clar que ara ve el més difícil, saber-nos mantenir i obrir nous camps i nous reptes que amplïin la nostra influència. Crec sincerament, i ho explico allà on puc i allà on en volen escoltar, que el futur passa per l’edició digital del nostre mitjà. Crec que si hi ha alguna paraula que em defineix aquesta és l’autoexigència, cosa que té els seus avantatges, però també molts inconvenients. D’altres em qualifiquen com a tossut.
Bé, només dir-vos que la foto que il·lustra aquesta pàgina és de la Mònica Llorens, una de les grans persones que hi ha al BONDIA. Algun dia us en parlaré de tots ells i d’aquest meravellós “miracle” de fer un diari cada dia. I haig de posar de manifest que aquest bloc és possible gràcies a l’ajuda inestimable del Franc.
Ah! El meu contacte a.roig@andorra.ad
