Una buidor impossible d'omplir

Una buidor impossible d'omplir

Josep Maria Roig

Buidor

Fa poc més de tres mesos que va morir el pare. Reconec que fins avui he estat incapaç d’escriure res en honor a la seva memòria i reivindicant el paper que va tenir en la nostra educació i creixement personal (la dels meus germans i la meva), de com va impregnar la seva manera de ser en els seus néts, que el van poder gaudir en la seva plenitud. Encara ara em costa fer-ho. Ho he viscut en la més intensa intimitat, fins i tot he intentat disfressar-ho amb un maldestre somriure procurant recordar els bons moments, les discussions pròpies de dues generacions diferents, els debats polítics, les sobretaules de les grans ocasions, les seves manies i les seves virtuts, les seves misèries i les seves grandeses… va ser un home del temps que tocava ser en cada moment.

Però la realitat s’imposa i n’és una altra. Pensar en ell equival a tristesa per la seva absència i constatar-la és sinònim de buidor, d’una profunda buidor que mai ningú altre podrà omplir. Sí, sí, ja ho sé, no sóc el primer ni tampoc l’últim que perd el pare. I em direu que quina sort he tingut que he pogut gaudir d’ell durant molts anys i fins al darrer moment en plenes facultats. Però en el més profund del meu ésser hauria desitjat que fos immortal i que ell em guarís amb la seva presència fins al final dels meus dies. I per què ara després de tres mesos tinc aquesta necessitat d’explicar a tothom el que només he confessat en les converses més íntimes? La veritat és que no ho sé i potser crec que així faré suportable aquest pes que duc al cor. Però probablement això no passarà i la buidor que omple el meu ésser romandrà amb mi per sempre més.

Diari d'Andorra, 2 d'octubre de 2015

Categoria: 
Cavallons